divendres, 5 d’abril de 2013

Pare

He recordat el nom,
el teu guiatge,
l'espera de la mort,
la tomba buida.

He recordat la mà,
els dits malmesos,
els ulls que encara , pare,
em miren
enllà del meu silenci.

Pòrtic per al Llibre de Sinera, de Salvador Espriu

Esdevindrà la mort...

Esdevindrà la mort,
tal un oratge sec,
ombrívol, suau i tendre.

I no tindré record,
memòria tova,
de tot aquest camí de viure.

Lenta cova de silenci,
de vi i de claror dormida.

Difícil pas de l'ésser
cap al nom fosc
del buit.

Pòrtic per al Cicle Líric, de Salvador Espriu

divendres, 11 de gener de 2013

La palabra de Espriu


Es de sombra y de azar a veces la palabra. Sombra de alguna luz que antes hería, azar por el que viene, letra menuda, a atravesar de pronto, como un vuelo de garza, la pupila. Espriu vino a mí justo después de mi Antígona, y fue, lo recuerdo ambiguamente, igual que una noche turbia, lo mismo que un cauce de ala y viento oscuro. Iba dejando su huella, rastro de ciega soledad y mansedumbre clara. Me parecía entonces que el mismo punzón, aquel con que mi padre repujaba las letras en papel recio, volvía a navegar por el bordado antiguo, a arar el surco del silencio: la mirada perdida, mis ojos en sus manos misteriosas.

Quise saber por qué. Cómo es posible que los ojos muertos vuelvan a hablarnos desde labor antigua, en qué recodos se tuerce el hilo que teje dulcemente un camino capaz de atravesar los muros del laberinto. Porque el portal de la posada está, siempre, cerrado. Y no es posible venir al llanto y a la luz, y al tiempo, si no es entre animales, en la sombría hospitalidad de algún pesebre. No era, pues, conocimiento, hartura; sino espera y sed, y sombra y apetito, lo que me había de colmar de nuevo el alma.

Así resultaba el convite. Salvador destilaba en la copa la amarga soledad del agua, ajada un tanto de vinagre, la estudiada pasión del verso corto, solícito y cautivo, mendigo de otro pan, ambicioso quizá solo de escorzo y de penumbra. Y era de paz y de olvido la marea; el pausado vaivén, preciso, una delicia de abeja y de susurro, llenos los ojos del mar de Sinera, de recuerdos, trabajados como la masa del pan caliente, tierno, henchido del aliento prisionero.

Yo no supe del mar hasta que vi crecido su cuerpo, abrupto y codicioso, en una tarde robusta de Bermeo. Volví a afrontarlo años más tarde, sereno, vasto, como un desierto de arena azul y húmeda,  adormecido en torno al cabeceo tranquilo de los barcos de Barcelona. Y creo que solo entonces entendí, por fin, el peso denso de la muerte. Fue el oleaje el mensajero que rezó por fin el responso suave de mi padre.

Venía de la sangre y del cuerpo de mi Cristo, crucificado y doloroso en mitad de la escalera del colegio de infancia. Atravesé, joven ya, la soledad y el cálculo, la necedad soberbia del corazón que niega todo absoluto, que ciega sus ojos ante la ausencia de un padre, ante la urgencia lacerante de una convicción vacía. 

Venía de estas orfandades, y solo Espriu pudo por fin hablarme el lenguaje del mar, el idioma purísimo del viento, el murmullo sagaz de la memoria. Supo decirme que no hay trama tal vez en este tejido, dibujo cierto ni figura clara, pero que quizá solo la palabra nos permita participar de la urdimbre, aprisionar el tiempo, desmenuzar en los dedos los cuchicheos secos de la arena.

Y así os la doy. La palabra que él me devolvió. Su luz, su sombra. La palabra, que erige su presencia por encima del agua olvidadiza, por sobre la espesa memoria negra del silencio. La palabra que podéis todos partiros, de la que habréis de alimentaros. Tened siempre su beso de paz en la memoria.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Oración de reencuentro

Renazca este lugar para tu sombra
luminosa de nuevo,
encarnada en la palabra,
en el espacio
que estas letras dibujan en el tiempo
de quien ahora
lee. Y en los ojos mudos,
en los dedos ciegos,
busquemos ya la luz y el tiempo,
la muerte que renace
continuamente en el amor.

dilluns, 10 de maig de 2010

Espriu i els mites

No és només una transposició de mitemes dins un context d'aparent actualitat, on els noms treballen en un rerefons enigmàtic i amb capacitat d'absorbir la psique dels personatges cap a un destí tràgic i anorreador. És molt més que això. El mite capgira la voluntat, evidentment; però, al mateix temps, basteix i revela l'arquitectura secreta d'una trama enganyosament actual amb la finalitat pregona —i això és, potser, el més important— de fer-nos sentir un sotrac sobre la presumpció de llibertat que hom concedeix, avui dia, a les criatures de les novel·les modernes, i, per extensió, als lectors que ens emmirallem inconscientment en elles.

Llavors, la lectura dels antics que Espriu proposa no resulta gens paternalista, ni tampoc defuig un cert anivellament humà del misteri de la nostra condició d'éssers: esclaus, limitats, contingents. La Fedra del relat en prosa, més que no pas el personatge d'Una altra fedra..., és una dona d'avui, envoltada, però, d'un destí tràgic, que va anihilant, de mica en mica, les seves possibilitats de transcendir la manca de llibertat. Això no vol dir que com a personatge construït dins un context que reconeixem com a nostre no ens interpel·li directament: el seu esclavatge no és un caprici d'escriptor classicista, obliga una anagnòrisi que ens parla a nosaltres i ens situa com a éssers que no podem confiar en el mite, aquest sí real —en tant que fictici— de la llibertat humana.

El mite ens encomana el seu caràcter tràgic. Ens posa, gràcies a l'art literari d'Espriu, dins d’una presó, reconeguda i ja inexorable. Fedra és antiga, i esclava de la seva condició tràgica, però en prendre carn en un relat nou i modern, el seu esperit és mirall exacte, imatge precisa de les nostres mancances com a pretesos homes lliures i actuals. Es capgiren les visions: la tragèdia deixa de ser un gènere antic per esdevenir eina diagnòstica de la nostra mena, de la natura humana, que no pot ser, mai, aliena a una tragicitat conscient, madura i, en aquest sentit, només en aquest, un xic superior a la consciència tràgica de Sòfocles o d'Èsquil.

diumenge, 2 de maig de 2010

Remors i mots de bella estirp


Hi ha dins teu un tros antic de cel,
com un llençol suau i ombrívol,
que cau, molt lentament,
amb remor dolça, sobre el llit
tendre, i curós de naixements i morts.

Un clot de buit que pot bastir de nou
l'espai humil d'aire i de llum
que respirem, tot d'una enlluernant
la veu en mots: els esmolats,
subtils llampecs que cremen solituds.

Dins teu, Espriu, tal un garbuix
fet de misteri i sal,
humit jardí, esquinçat de sobte
pel soroll tènue de petits ocells,
i d'ombres, amagades en l'espera.

Vine de nou, amb la paraula
closa i sàvia,
esborrany fosc,
ressec de sang antiga,
de temps esmicolat,
llavi tacat d'engrunes,
lluna cansada d'un silenci
pàl·lid i massa llarg.

Vine de nou i digues ara
quin erm pot renéixer encara
de vida nova, i vers,
i amor, i encís
de mots per sempre més ara reeixits
a l'hort dels llavis plens de llum.