Entrades

Girona

Imatge
A vegades, a la porta d'un difunt, els drapaires de mena remenen. Mobles, estris de cuina, peces de roba, caixes amb paperots... I els objectes, orfes desmanegats, troben una llar nova. Somriuen, alegres, en tornar a veure, cecs, la mirada d'un altre mortal, en tornar a parlar, tot i romandre muts. Ara podràn ser molts més els somriures que aquest manuscrit faci obrir-se. Preguem perquè així sigui. I demà, diumenge de Resurrecció, el paper rodamón podrà multiplicar-se, com si fos un peix qualsevol, un pa agafat per moltíssimes mans, al regne conquerit de les estrelles.

Els relats d'Espriu

Imatge
No hi ha espai comparable, fet de lletres. Els versos, llargaruts a vegades, prims i curts d'altres, em sonaven sempre a murmuris savis treballats, a ecos destil·lats, sagnats gota a gota pels murs humits i les mans silencioses del laberint del temps. Pensava que de segur les seves narracions m'oferirien també el cau encisador d'un tresor paradoxal. Hi vaig trobar, sí, la secreta dança ombrívola del passat, de les velles titelles, dels esquelets antics, de llavis impossibles i oblidats. Els morts d'una antiga fredor s'arrengleraren a les línies del paper groguenc i desfilaren davant dels meus ulls. Feien mudes salutacions, mentre revivien la coreografia curosa d'en Salvador, i em miraven de reüll, encuriosits, ajupits dins les paraules, acabades de despertar i neguitoses de mandra i son antigues. La Trinquis, Salom, els vells ninots, feliços de ballar un cop més, interpretaven l'antic guió, treient el cap del pou d'un llarg oblit. No és que sent

Els instituts d'Espanya: nous ponts del diàleg

Imatge
UN PAÍS QUE RENACE Hay una idea que me quema, me seduce. No podemos permitir que los separadores caven un fosa, más honda cada vez, entre Cataluña y la otra España , la de más al poniente. Y se me ha ocurrido que atacar el problema en las nuevas generaciones puede dar un vuelco. Imaginemos que se ofrece a los profesores de sesenta y pico jubilados convertirse en docentes visitantes de catalán en los institutos que se presten al programa. Que además profes voluntarios de Zaragoza u Oviedo o Sevilla abren su casa para alojar, por un curso o varios, a esta persona, embajadora de lengua viva y patria . Que los profes peregrinos apoyan la enseñanza de lengua y literatura, entrando con denuedo afable y meditado, en las aulas de los compañeros de diferentes niveles. Y recitan a Espriu cuando de Unamuno se trata, cantan Nadalas si son villancicos lo que suena, enseñan danzas y bailes isleños, valencianos o catalanes... Y organizan, además, extraescolares, según su voluntad e inic

Pare

Imatge
He recordat el nom, el teu guiatge, l'espera de la mort, la tomba buida. He recordat la mà, els dits malmesos, els ulls que encara , pare, em miren enllà del meu silenci. Pòrtic per al Llibre de Sinera , de Salvador Espriu

Esdevindrà la mort...

Imatge
Esdevindrà la mort , tal un oratge sec, ombrívol, suau i tendre. I no tindré record, memòria tova, de tot aquest camí de viure. Lenta cova de silenci, de vi i de claror dormida. Difícil pas de l'ésser cap al nom fosc del buit. Pòrtic per al Cicle Líric , de Salvador Espriu

La palabra de Espriu

Imatge
Es de sombra y de azar a veces la palabra. Sombra de alguna luz que antes hería, azar por el que viene, letra menuda, a atravesar de pronto, como un vuelo de garza, la pupila. Espriu vino a mí justo después de mi Antígona , y fue, lo recuerdo ambiguamente, igual que una noche turbia, lo mismo que un cauce de ala y viento oscuro. Iba dejando su huella, rastro de ciega soledad y mansedumbre clara. Me parecía entonces que el mismo punzón, aquel con que mi padre repujaba las letras en papel recio, volvía a navegar por el bordado antiguo, a arar el surco del silencio: la mirada perdida, mis ojos en sus manos misteriosas. Quise saber por qué. Cómo es posible que los ojos muertos vuelvan a hablarnos desde labor antigua, en qué recodos se tuerce el hilo que teje dulcemente un camino capaz de atravesar los muros del laberinto. Porque el portal de la posada está, siempre, cerrado. Y no es posible venir al llanto y a la luz, y al tiempo, si no es entre animales, en la sombría hospitalidad de alg

Oración de reencuentro

Imatge
Renazca este lugar para tu sombra luminosa de nuevo, encarnada en la palabra, en el espacio que estas letras dibujan en el tiempo de quien ahora lee. Y en los ojos mudos, en los dedos ciegos, busquemos ya la luz y el tiempo, la muerte que renace continuamente en el amor.

Espriu i els mites

Imatge
No és només una transposició de mitemes dins un context d'aparent actualitat, on els noms treballen en un rerefons enigmàtic i amb capacitat d'absorbir la psique dels personatges cap a un destí tràgic i anorreador. És molt més que això. El mite capgira la voluntat, evidentment; però, al mateix temps, basteix i revela l'arquitectura secreta d'una trama enganyosament actual amb la finalitat pregona —i això és, potser, el més important— de fer-nos sentir un sotrac sobre la presumpció de llibertat que hom concedeix, avui dia, a les criatures de les novel·les modernes, i, per extensió, als lectors que ens emmirallem inconscientment en elles. Llavors, la lectura dels antics que Espriu proposa no resulta gens paternalista, ni tampoc defuig un cert anivellament humà del misteri de la nostra condició d'éssers: esclaus, limitats, contingents. La Fedra del relat en prosa, més que no pas el personatge d' Una altra fedra... , és una dona d'avui, envoltada, però, d

Remors i mots de bella estirp

Imatge
Hi ha dins teu un tros antic de cel, com un llençol suau i ombrívol, que cau, molt lentament, amb remor dolça, sobre el llit tendre, i curós de naixements i morts. Un clot de buit que pot bastir de nou l'espai humil d'aire i de llum que respirem, tot d'una enlluernant la veu en mots: els esmolats, subtils llampecs que cremen solituds. Dins teu, Espriu, tal un garbuix fet de misteri i sal, humit jardí, esquinçat de sobte pel soroll tènue de petits ocells, i d'ombres, amagades en l'espera. Vine de nou, amb la paraula closa i sàvia, esborrany fosc, ressec de sang antiga, de temps esmicolat, llavi tacat d'engrunes, lluna cansada d'un silenci pàl·lid i massa llarg. Vine de nou i digues ara quin erm pot renéixer encara de vida nova, i vers, i amor, i encís de mots per sempre més ara reeixits a l'hort dels llavis plens de llum.