dilluns, 10 de maig de 2010

Espriu i els mites

No és només una transposició de mitemes dins un context d'aparent actualitat, on els noms treballen en un rerefons enigmàtic i amb capacitat d'absorbir la psique dels personatges cap a un destí tràgic i anorreador. És molt més que això. El mite capgira la voluntat, evidentment; però, al mateix temps, basteix i revela l'arquitectura secreta d'una trama enganyosament actual amb la finalitat pregona —i això és, potser, el més important— de fer-nos sentir un sotrac sobre la presumpció de llibertat que hom concedeix, avui dia, a les criatures de les novel·les modernes, i, per extensió, als lectors que ens emmirallem inconscientment en elles.

Llavors, la lectura dels antics que Espriu proposa no resulta gens paternalista, ni tampoc defuig un cert anivellament humà del misteri de la nostra condició d'éssers: esclaus, limitats, contingents. La Fedra del relat en prosa, més que no pas el personatge d'Una altra fedra..., és una dona d'avui, envoltada, però, d'un destí tràgic, que va anihilant, de mica en mica, les seves possibilitats de transcendir la manca de llibertat. Això no vol dir que com a personatge construït dins un context que reconeixem com a nostre no ens interpel·li directament: el seu esclavatge no és un caprici d'escriptor classicista, obliga una anagnòrisi que ens parla a nosaltres i ens situa com a éssers que no podem confiar en el mite, aquest sí real —en tant que fictici— de la llibertat humana.

El mite ens encomana el seu caràcter tràgic. Ens posa, gràcies a l'art literari d'Espriu, dins d’una presó, reconeguda i ja inexorable. Fedra és antiga, i esclava de la seva condició tràgica, però en prendre carn en un relat nou i modern, el seu esperit és mirall exacte, imatge precisa de les nostres mancances com a pretesos homes lliures i actuals. Es capgiren les visions: la tragèdia deixa de ser un gènere antic per esdevenir eina diagnòstica de la nostra mena, de la natura humana, que no pot ser, mai, aliena a una tragicitat conscient, madura i, en aquest sentit, només en aquest, un xic superior a la consciència tràgica de Sòfocles o d'Èsquil.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada