diumenge, 2 de maig de 2010

Remors i mots de bella estirp


Hi ha dins teu un tros antic de cel,
com un llençol suau i ombrívol,
que cau, molt lentament,
amb remor dolça, sobre el llit
tendre, i curós de naixements i morts.

Un clot de buit que pot bastir de nou
l'espai humil d'aire i de llum
que respirem, tot d'una enlluernant
la veu en mots: els esmolats,
subtils llampecs que cremen solituds.

Dins teu, Espriu, tal un garbuix
fet de misteri i sal,
humit jardí, esquinçat de sobte
pel soroll tènue de petits ocells,
i d'ombres, amagades en l'espera.

Vine de nou, amb la paraula
closa i sàvia,
esborrany fosc,
ressec de sang antiga,
de temps esmicolat,
llavi tacat d'engrunes,
lluna cansada d'un silenci
pàl·lid i massa llarg.

Vine de nou i digues ara
quin erm pot renéixer encara
de vida nova, i vers,
i amor, i encís
de mots per sempre més ara reeixits
a l'hort dels llavis plens de llum.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada