La roda del temps

No és només una transposició de mitemes dins un context d'aparent actualitat, on els noms treballen en un rerefons enigmàtic i amb capacitat d'absorbir la psique dels personatges cap a un destí tràgic i anorreador. És molt més que això. El mite capgira la voluntat, evidentment; però, al mateix temps, basteix i revela l'arquitectura secreta d'una trama enganyosament actual amb la finalitat pregona —i això és, potser, el més important— de fer-nos sentir un sotrac sobre la presumpció de llibertat que hom concedeix, avui dia, a les criatures de les novel·les modernes, i, per extensió, als lectors que ens emmirallem inconscientment en elles. Llavors, la lectura dels antics que Espriu proposa no resulta gens paternalista, ni tampoc defuig un cert anivellament humà del misteri de la nostra condició d'éssers: esclaus, limitats, contingents. La Fedra del relat en prosa, més que no pas el personatge d' Una altra fedra... , és una dona d'avui, envoltada, però, d

Hi ha dins teu un tros antic de cel, com un llençol suau i ombrívol, que cau, molt lentament, amb remor dolça, sobre el llit tendre, i curós de naixements i morts. Un clot de buit que pot bastir de nou l'espai humil d'aire i de llum que respirem, tot d'una enlluernant la veu en mots: els esmolats, subtils llampecs que cremen solituds. Dins teu, Espriu, tal un garbuix fet de misteri i sal, humit jardí, esquinçat de sobte pel soroll tènue de petits ocells, i d'ombres, amagades en l'espera. Vine de nou, amb la paraula closa i sàvia, esborrany fosc, ressec de sang antiga, de temps esmicolat, llavi tacat d'engrunes, lluna cansada d'un silenci pàl·lid i massa llarg. Vine de nou i digues ara quin erm pot renéixer encara de vida nova, i vers, i amor, i encís de mots per sempre més ara reeixits a l'hort dels llavis plens de llum.