Els relats d'Espriu

No hi ha espai comparable, fet de lletres. Els versos, llargaruts a vegades, prims i curts d'altres, em sonaven sempre a murmuris savis treballats, a ecos destil·lats, sagnats gota a gota pels murs humits i les mans silencioses del laberint del temps. Pensava que de segur les seves narracions m'oferirien també el cau encisador d'un tresor paradoxal. Hi vaig trobar, sí, la secreta dança ombrívola del passat, de les velles titelles, dels esquelets antics, de llavis impossibles i oblidats.

Els morts d'una antiga fredor s'arrengleraren a les línies del paper groguenc i desfilaren davant dels meus ulls. Feien mudes salutacions, mentre revivien la coreografia curosa d'en Salvador, i em miraven de reüll, encuriosits, ajupits dins les paraules, acabades de despertar i neguitoses de mandra i son antigues. La Trinquis, Salom, els vells ninots, feliços de ballar un cop més, interpretaven l'antic guió, treient el cap del pou d'un llarg oblit. No és que sentís la remor dels poemes a les passes, que dibuxaren pel meu cap, amatent i fascinat. Però hi vaig notar, en efecte, una harmonia secreta, giragonses i llaços que abraçaven i recargolaven totes les paraules. Arreu que escriguís, hi regalimava en Salvador el batec del seu cor sorneguer, i tanmateix lúcid, pur, tranquil. Els poemes, efectivament, radiografien l'ànima i xifren el rerefons dels relats. Pels caps dels personatges podem distingir, tot esmolant la nostra oïda, les veus que envolten i enalteixen tants mots salvats, els mots de la poesia. I del teatre, tràgic o titellaire, i els mots, hi podem insistir, de les mateixes fantasies covades als contes.

La literatura d'Espriu encercla un món, petita pàtria de l'ànima. Teixeix el seu brodat amb personatges misteriosos d'escena, i de novel·la curta, experimental; amb fils secrets de versos, ben cosits, i molt lentament; amb la cadència fràgil del temps, que escola lent, dins la narració, però que amalgama generacions i dècades, en poques pàgines.

Les seves obres són trossos del vidre trencat. Amaguen cadascú un bri de la veritat, inexorablement confusa i esmicolada entre els mortals. Novel·les, contes, versos, drames ens permeten resseguir els traços del rostre secret de l'escriptor, la imatge d'un món mig màgic, mig tèrbol. En refem les faccions, la figura, el somriure de mitja boca. I la seva veu blava, amb resons metàl·lics, com si es tractés d'un oboè juganer sobre el silenci.

L'aire que respirem, en què escrivim amb la boca en llegir, mig oberta i endolcida, és ple de la pols d'or i de sorra que la seva inventiva va treure del rellotge. Ens taca els pulmons, d'enginy i riure. I de meditació. Ens forneix la petita pàtria de la qual mai no podrem, ni voldrem mai, ser els exiliats. La terra que ens acull, i ens rebrà, és feta, sortosament i per sempre més, també d'aquestes paraules. Hi vivim, en passejar els nostres ulls pels llibres, nit rere nit. Dia rere dia.