La roda del temps

A vegades, a la porta d'un difunt, els drapaires de mena remenen. Mobles, estris de cuina, peces de roba, caixes amb paperots... I els objectes, orfes desmanegats, troben una llar nova. Somriuen, alegres, en tornar a veure, cecs, la mirada d'un altre mortal, en tornar a parlar, tot i romandre muts. Ara podràn ser molts més els somriures que aquest manuscrit faci obrir-se. Preguem perquè així sigui. I demà, diumenge de Resurrecció, el paper rodamón podrà multiplicar-se, com si fos un peix qualsevol, un pa agafat per moltíssimes mans, al regne conquerit de les estrelles.

No hi ha espai comparable, fet de lletres. Els versos, llargaruts a vegades, prims i curts d'altres, em sonaven sempre a murmuris savis treballats, a ecos destil·lats, sagnats gota a gota pels murs humits i les mans silencioses del laberint del temps. Pensava que de segur les seves narracions m'oferirien també el cau encisador d'un tresor paradoxal. Hi vaig trobar, sí, la secreta dança ombrívola del passat, de les velles titelles, dels esquelets antics, de llavis impossibles i oblidats. Els morts d'una antiga fredor s'arrengleraren a les línies del paper groguenc i desfilaren davant dels meus ulls. Feien mudes salutacions, mentre revivien la coreografia curosa d'en Salvador, i em miraven de reüll, encuriosits, ajupits dins les paraules, acabades de despertar i neguitoses de mandra i son antigues. La Trinquis, Salom, els vells ninots, feliços de ballar un cop més, interpretaven l'antic guió, treient el cap del pou d'un llarg oblit. No és que sent

UN PAÍS QUE RENACE Hay una idea que me quema, me seduce. No podemos permitir que los separadores caven un fosa, más honda cada vez, entre Cataluña y la otra España , la de más al poniente. Y se me ha ocurrido que atacar el problema en las nuevas generaciones puede dar un vuelco. Imaginemos que se ofrece a los profesores de sesenta y pico jubilados convertirse en docentes visitantes de catalán en los institutos que se presten al programa. Que además profes voluntarios de Zaragoza u Oviedo o Sevilla abren su casa para alojar, por un curso o varios, a esta persona, embajadora de lengua viva y patria . Que los profes peregrinos apoyan la enseñanza de lengua y literatura, entrando con denuedo afable y meditado, en las aulas de los compañeros de diferentes niveles. Y recitan a Espriu cuando de Unamuno se trata, cantan Nadalas si son villancicos lo que suena, enseñan danzas y bailes isleños, valencianos o catalanes... Y organizan, además, extraescolares, según su voluntad e inic