Girona

A vegades, a la porta d'un difunt, els drapaires de mena remenen. Mobles, estris de cuina, peces de roba, caixes amb paperots...

I els objectes, orfes desmanegats, troben una llar nova. Somriuen, alegres, en tornar a veure, cecs, la mirada d'un altre mortal, en tornar a parlar, tot i romandre muts.


Ara podràn ser molts més els somriures que aquest manuscrit faci obrir-se. Preguem perquè així sigui. I demà, diumenge de Resurrecció, el paper rodamón podrà multiplicar-se, com si fos un peix qualsevol, un pa agafat per moltíssimes mans, al regne conquerit de les estrelles.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els relats d'Espriu

Imatge
No hi ha espai comparable, fet de lletres. Els versos, llargaruts a vegades, prims i curts d'altres, em sonaven sempre a murmuris savis treballats, a ecos destil·lats, sagnats gota a gota pels murs humits i les mans silencioses del laberint del temps. Pensava que de segur les seves narracions m'oferirien també el cau encisador d'un tresor paradoxal. Hi vaig trobar, sí, la secreta dança ombrívola del passat, de les velles titelles, dels esquelets antics, de llavis impossibles i oblidats. Els morts d'una antiga fredor s'arrengleraren a les línies del paper groguenc i desfilaren davant dels meus ulls. Feien mudes salutacions, mentre revivien la coreografia curosa d'en Salvador, i em miraven de reüll, encuriosits, ajupits dins les paraules, acabades de despertar i neguitoses de mandra i son antigues. La Trinquis, Salom, els vells ninots, feliços de ballar un cop més, interpretaven l'antic guió, treient el cap del pou d'un llarg oblit. No és que sent
Més informació

La palabra de Espriu

Imatge
Es de sombra y de azar a veces la palabra. Sombra de alguna luz que antes hería, azar por el que viene, letra menuda, a atravesar de pronto, como un vuelo de garza, la pupila. Espriu vino a mí justo después de mi Antígona , y fue, lo recuerdo ambiguamente, igual que una noche turbia, lo mismo que un cauce de ala y viento oscuro. Iba dejando su huella, rastro de ciega soledad y mansedumbre clara. Me parecía entonces que el mismo punzón, aquel con que mi padre repujaba las letras en papel recio, volvía a navegar por el bordado antiguo, a arar el surco del silencio: la mirada perdida, mis ojos en sus manos misteriosas. Quise saber por qué. Cómo es posible que los ojos muertos vuelvan a hablarnos desde labor antigua, en qué recodos se tuerce el hilo que teje dulcemente un camino capaz de atravesar los muros del laberinto. Porque el portal de la posada está, siempre, cerrado. Y no es posible venir al llanto y a la luz, y al tiempo, si no es entre animales, en la sombría hospitalidad de alg
Més informació